Poemes a la Senyera.

En 1882, Jacint Labaila guanyava la Flor Natural dels Jocs Florals de València amb un poema que finalitzava així.

“Per tant sagrat objecte lo teu cantor espera

que siga de ventures lo teu imperi breu

que d’esta renaixensa custòdies la Senyera

que ab entusiasme patri Lo Rat Penat
veneracom los cristians veneren lo signe de la creu''.

Uns pocs anys més tard, el 1886, l’ínclit Constantí Llombart publicaria La Copa d’Argent, poema a on es fa una clara apologia de la Senyera:

“Un nom, lo de ma pàtria benehida;

Un nom, lo d’esta noble y lleal ciutat,

Que del conqueridor la preferida

Per sa real voluntat, fou favorida

Ab l’invicte penó del Rat Penat.¡Lo Rat Penat!,

l’aucell qu’en sa volada

Cap amunt remuntant lo seu blasó,

Tant aixecà lo vol, que fer nihuada

Sols pogué al devallar, dalt la celada

Damunt les altes barres d’Aragó.

Per niu te’l negre aucell d’ales sedoses

La corona d’un trono sustentant,

No ab columnes d’Hèrcules,

Sinó ab les dues eles que glorioses

Sosteniment són ferm de llealtat.

Y vetlant dense allí sa companyera

Sempre de desplegar son vol amunt

En lo més elevat de la Senyera,

Megestuós, coronat d’alta cimera,

¡Amunt! semeja dir, ¡Avant!, ¡Amunt!”

Múltiples són les composicions que es dedicaran a la Senyera tricolor per part d'aquells poetes valencianistes , com és el cas de Josep Maria Bayarri el 1918 amb “Auto de Fe”:

"Al foc qui jure altra bandera

de la que deu, sent valencià

i els qui ens obliguen per la forsa

nostra Senyera menyspreant,

nostra barrada ensenya i blava,

¡nostra bandera nacional!”

Però per si a algú li pot generar desconfiança una referència a un valencianista t "pequliar" com és l'autor d' "El perill català" i d'una normativa "esqlusiva", potser siga bó fer esment de Carles Salvador, un dels introductors de la normativa ortogràfica fabriana a terres valencianes amb anterioritat a la signatura de les Normes del 32. L'habitual escriptor de "La República de les lletres" serà l'autor del popular i musicat himne “Cant a la Senyera” del 1920:

“¡Senyera!

Símbol viril de la terra,

ala amorosa en la pau,

flama vibrant en la guerra,

Clam, bes i llau.

Grog d’espiga i roig de sang

devallant del blau del cel

Fins a tu no arriba el fan

sols arriba el sant anhel.”

També Maximilià Thous (fill) escriurà, impregnat pel misticisme de l'època sobre la Senyera el 1923 en “La meua bandera”:

“Tinc una bella bandera

que té tots els meus amors

La tela és de seda fina,

or, roig i blau els colors

Símbol de la meua terra

anyorant i redemptor

és la seua vera imatge:

Sobre el camp de blat de l’or

quatre roselles esclaten

sota’l blau cel llumenós.

Entre els seus plegs quan l’enlaire

porta la meua il·lusió.”

El 1924 serà Lluís Guarner qui ens oferisca un poema sobre la Senyera:

“Senyera de ma pàtria que veres als meus avis

lluitar per la conquesta de nostra llibertat,

deixa qu’en los teus plegs posen hui los meus llavis

el bes de jurament de ma fidelitat.

De petit te vaig vore sobre ma pàtria extesa

com protector mantell de mon volgut breçol

Vaig vore’ls teus colors en la Naturalessa,

i vaig creure, en les hores de ma curta enfantessa

qu’era la mar ton blau i era ton grog el Sol.

(...) el color grog diría qu’ell és la santa glòria

de lo Nostre Senyor Jaume’l Conqueridor;

el roig diría qu’és Ausiàs March la memòria,

i el blau el camí místic, la santa trayectòria

per en Vicent Ferrer mos partava’l Senyor...”