No és este el moment per tal d'entrar en profunditat en la qüestió dels "estats" medievals i les seues característiques dins d'un marc històric determinat . Però tot i que puga parèixerr obvi destacar-ho estarà bé recordar que la mancança de mitjans de comunicació obliga a relativitzar en certa mesura la intensitat amb la que el nou símbol privatiu arribarà a tot el país. Així la bandera del rei, continuarà sent igualment seguida a bona part del territori valencià independentment del que ''l'oficialitat" puga assenyalar.
Un altra aportació al debat sobre la territorialitat de la senyera tricolor prou més moderna és la del castellonenc Lluís Querol i Roso, investigador de les milícies i exercits medievals valencians, que al seu llibre "Las milicias valencianas" del 1935 arriba a la següent conclusió:
“¿Aparte de la Senyera, hubo alguna bandera o estandarte que simbolizara la totalidad del Reino Valenciano? Es de creer que no; siendo presumible que a la histórica Senyera de la ciudad de Valencia ningún otro estandarte le puede disputar el derecho de representar al antiguo Reino de Valencia en su integridad.”
Esta possible identificació entre la bandera i l’escut del cap-i-casal amb els de tot el regne no era cap curiositat a l’època sinó una cosa molt habitual, com podem trobar en els casos de la ciutat i República de Venècia i Milà, la ciutat i Regne de Mallorques, la ciutat i Regne de Lleó, o el Regne d’Anglaterra i la ciutat de Londres amb la creu de Sant Jordi.
Interessant és també consultar els documents que el Mestre Racional expedia sobre el material comprat per a la confecció de la Senyera al s. XVI en que es fa esment a la tela de tres colors: groga, roja i blava, és a dir, “tafatà de mantos blau pera el asta y corona de dita bandera”. Fem referència als documents del 1503, el 1545 i el 1596.
Amb la crisi del s. XVII i el colp de gràcia del borbònic decret de Nova Planta a principis del XVIII els símbols valencians quedaren relegats fins l’arribada de la Renaixença cultural valenciana llavor del que després serà el primer valencianisme. Abans però, el 1838, havia aparegut en l’església de Sant Vicent de la Roqueta el que s’anomenaria Penó de la Conquesta, que segons la tradició hauria estat l'hissat pels musulmans el 1238 per a expressar la seua rendició a Jaume I. Més enllà de si esta va ser físicament o no la vertadera bandera de la conquesta la inscripció en castellà de "año 1238" , que sovint ha servit de base per als anticatalanistes per qüestionar la seua autenticitat, pugué ser realitzada amb molta posterioritat.
A partir d’este moment , la Senyera tricolor i el Penó de la Conquesta compartiran honors i seran indistintament representats de manera conjunta o separada. I així arribarem a la Renaixença cultural valenciana, clarament influida pel procés que a altres llocs del domini lingüístic, molt especialment a Catalunya, es durà a terme amb el mateix nom. .En 1882, Jacint Labaila guanyava la Flor Natural dels Jocs Florals de València amb un poema que finalitzava així.
“Per tant sagrat objecte lo teu cantor espera
que siga de ventures lo teu imperi breu
que d’esta renaixensa custòdies la Senyera
que ab entusiasme patri Lo Rat Penat
veneracom los cristians veneren lo signe de la creu''.
Uns pocs anys més tard, el 1886, l’ínclit Constantí Llombart publicaria La Copa d’Argent, poema a on es fa una clara apologia de la Senyera:
“Un nom, lo de ma pàtria benehida;
Un nom, lo d’esta noble y lleal ciutat,
Que del conqueridor la preferida
Per sa real voluntat, fou favorida
Ab l’invicte penó del Rat Penat.
¡Lo Rat Penat!, l’aucell qu’en sa volada
Cap amunt remuntant lo seu blasó,
Tant aixecà lo vol, que fer nihuada
Sols pogué al devallar, dalt la celada
Damunt les altes barres d’Aragó.
Per niu te’l negre aucell d’ales sedoses
La corona d’un trono sustentant,
No ab columnes d’Hèrcules,
Sinó ab les dues eles que glorioses
Sosteniment són ferm de llealtat.
Y vetlant dense allí sa companyera
Sempre de desplegar son vol amunt
En lo més elevat de la Senyera,
Megestuós, coronat d’alta cimera,
¡Amunt! semeja dir, ¡Avant!, ¡Amunt!”
En bona part de les representacions, fotografies, pintures, etc, de la bandera representativa dels valencians que ens han arribat als nostres dies trobarem , la Senyera tricolor. Esta apareix amb la corona sobre la franja blava, cosa que perdurarà sense cap tipus de polèmica fins ben entrada la postguerra.
Serà precissament a l'inici del segle XX, quan el primerenc valencianisme faça la seua aparició " De regionalisme i valentinicultura", publicació d'un discurs pronunciat pel doctor Faustí Barberà al 1902, suposarà el punt de partida del valencianisme segons els historiadors. Esta publicació reproduïrà la imatge de la Senyera tricolor a la seua portada. La Senyera compartirà un protagonisme destacat com a simbol privatiu amb la senyera de les quatre barres, representada sovint a imitació del Penó de la Conquesta que com ja hem assenyalat recupera parcialment el seu protagonisme després de la seua troballa a la Ciutat de València.
En febrer del 1908, es va celebrar el seté centenari del naixement d’en Jaume I el Conqueridor, el setmanari valencianiste Renaiximent publicava d’entre diversos textos de commemoració i descriptius dels actes valencianistes de Valéncia Nova, un article d’en Gaetà Huguet sobre la seua ciutat natal, Castelló:
“Lo senyor alcalde que tením, que és andalús, no ens permet parlar en nostra llengua. Lo grupo de valencianistes que allí som ó habém de fer lo mut ó parlar en llengua de Castella. Aquesta situació nos porta greu congoixa: pero no tanta que ens fassa oblidar lo nostre deure quand se presenten fets tan culminants com lo centenar del Rey En Jaume I. Pera festejarlo acordarem presentar al Ajuntament (de Castelló) la següent proposició, que fon acceptada per unanimitat: Excm. Senyor: Lo concejal que té l’honra de suscriure creyent qu’est deure sagrat de gratitut per als pobles nobles enaltir la memòria d’aquells qu’han contribuit a llur grandesa i benestar, y jutjant qu’en aquest sentit y en primer terme deu esser considerada la grand figura del rey demòcrata En Jaume I de Valéncia, no sóls per haver estat lo fundador de Castelló, sinó que així mateix per haver otorgat a la nostra Nació la constitució foral més franca del segle XIII. Te’l honor, pera honrar la memòria ab motiu del seté centenari de son natalici, de presentar la proposició següent: 1er. Destinada a aquest Excelentísim Ajuntament serà confeccionada una senyera que sía facsimil de la qu’existix á la metròpoli valentina y qu’els reys de la nostra Nació li donaren com a pròpia... Castelló, 6 de febrer de 1908.”
Dies després el mateix setmanari es feia ressó de l’èxit de la proposta del patrici Huguet. A la referència hi ha també un fet destacable, la Senyera tricolor és símbol nacional per als valencianistes de tal manera que fins i tot s'arriba a mantindre la creença fal.laç de la contemporaneitat d'esta amb la figura de jaume I:
“L’Ajuntament de Castelló, á proposta del concejal nostre distinguit amich el fervent regionaliste En Gaetà Huguet, acordà per unanimitat confeccionar una senyera, imitació de la que tením en nostre Arxiu municipal, com recòrt del VII centenar qu’enguany se cumplix del naiximent de nostre gran Rey Jaume I, pues qu’ell donà al Regne valencià eixa preciosa insignia composta p’el blau del cel y les cuatre barres.”
També a l’Acte d’Afirmació Valencianista convocat per la Joventut Valencianista el 1914 acabà amb el :
“passeig triumfal de la Senyera. Terminat tan solemníssim acte, la sacrosanta ensenya de nostra Regió ha segut baixà del escenari y portà al carrer entre delirant ovació. (...) Onejava al vent de renaixensa la bandera valenciana, i les cuatre barres de sanch ab la franja blava, pareixien cridar a tots els passejants a la unió desidida pera el bé de la regió.”
Al dit acte participaren diversos partits i associacions valencianistes de tot el país , o com es deia a l'època “de les tres províncies germanes”, per a demanar l’oficialitat del valencià en tot acte i document oficial, el reconeixement de la personalitat regional i l’autonomia administrativa local i regional.
També Joaquim Sorolla, pintor costumista valencià fonamental per entendre la creació de la identitat valenciana encara hui hegemònica, quan el 1916 li van encarregar la seua visió sobre els pobles de l'estat per a la "Hispanic Society" de Nova York representarà al poble valencià amb una Senyera coronada sobre franja blava.
Múltiples són les composicions que es dedicaran a la Senyera tricolor per part d'aquells poetes valencianistes , com és el cas de Josep Maria Bayarri el 1918 amb “Auto de Fe”:
"Al foc qui jure altra bandera
de la que deu, sent valencià
i els qui ens obliguen per la forsa
nostra Senyera menyspreant,
nostra barrada ensenya i blava,
¡nostra bandera nacional!”
Però per si a algú li pot generar desconfiança una referència a un valencianista t "pequliar" com és l'autor d' "El perill català" i d'una normativa "esqlusiva", potser siga bó fer esment de Carles Salvador, un dels introductors de la normativa ortogràfica fabriana a terres valencianes amb anterioritat a la signatura de les Normes del 32. L'habitual escriptor de "La República de les lletres" serà l'autor del popular i musicat himne “Cant a la Senyera” del 1920:
“¡Senyera!
Símbol viril de la terra,
ala amorosa en la pau,
flama vibrant en la guerra,
Clam, bes i llau.
Grog d’espiga i roig de sang
devallant del blau del cel
Fins a tu no arriba el fan
sols arriba el sant anhel.”
També Maximilià Thous (fill) escriurà, impregnat pel misticisme de l'època sobre la Senyera el 1923 en “La meua bandera”:
“Tinc una bella bandera
que té tots els meus amors
La tela és de seda fina,
or, roig i blau els colors
Símbol de la meua terra
anyorant i redemptor
és la seua vera imatge:
Sobre el camp de blat de l’or
quatre roselles esclaten
sota’l blau cel llumenós.
Entre els seus plegs quan l’enlaire
porta la meua il·lusió.”
El 1924 serà Lluís Guarner qui ens oferisca un poema sobre la Senyera:
“Senyera de ma pàtria que veres als meus avis
lluitar per la conquesta de nostra llibertat,
deixa qu’en los teus plegs posen hui los meus llavis
el bes de jurament de ma fidelitat.
De petit te vaig vore sobre ma pàtria extesa
com protector mantell de mon volgut breçol
Vaig vore’ls teus colors en la Naturalessa,
i vaig creure, en les hores de ma curta enfantessa
qu’era la mar ton blau i era ton grog el Sol.
(...) el color grog diría qu’ell és la santa glòria
de lo Nostre Senyor Jaume’l Conqueridor;
el roig diría qu’és Ausiàs March la memòria,
i el blau el camí místic, la santa trayectòria
per en Vicent Ferrer mos partava’l Senyor...”
La figura de l'escriptor i polític Vicente Blasco Ibañez, que primerament estigué vinculat a la Renaixença de la mà de Constantí Llombart però que acabá esdevenint enemic dels primers valencianistes també és cabdal per entendre la dinàmica identitat valenciana (sovint provincialista) que s'anava generant. El Blasquisme encaixà perfectament amb esta identitat moderna al hinterland més directe del cap-i-casal i no dubtà en compartir símbol amb els valencianistes als qui el blasquisme acabarà combatent acusant-los sovint de "catalanistes". Encara hauran de passar molts anys per arribar a l'aparició del "blaverisme" però el discurs regionalista dels blasquistes i la novel.la costumista del seu pare s'ha de tindre's en compte com un dels referents més directes de l'imaginari després reivindicat per l'anticatalanisme. Sii bé en aquells temps la qüestió no passà d'una pol.lèmica de la premsa del seu temps Blasco Ibañez i el blasquisme són agitadors pseudovalencianistes alhora que profundament anticatalanistes.
Amb la dictadura de Primo de Rivera aparegué la figura de Calvo Sotelo, governador civil de Valéncia, i la seua idea de crear un “sano regionalismo” en Galícia, terra del personatge, i en Valéncia per tal de contrarrestar l’espenta nacionalista que venia desenvolupant Euskadi i, sobretot, Catalunya a l'estat. Ho explica ell mateixa al seu llibre “Mis servicios al Estado” del 1933, quan afirma que proposà, els primers anys de la dictadura, un elaborat projecte
“que yo mismo redacté y el Presidente refrendó (...), equivalía a convalidar la Mancomunidad catalana, pugnando por extenderla a otras regiones españolas. (...) En que se realizase esta irradiación peninsular del órgano interprovincial catalán cifré yo los mayores empeños. Estimaba, entonces como ahora, en efecto, que la acritud hiriente del “hecho diferencial catalán”, condensado por vía administrativa en su Mancomunidad, se debilitaría de modo poderoso cuando, en vez de constituir una excepción, sentase jurisprudencia convirtiéndose en regla nacional por doquier vivida. Y con tal persuasión, realicé discretas, pero activas gestiones, para estimular la organización de otras Mancomunidades, singularmente dos: la valenciana y la gallega. Ambas habían de tener su sede en regiones bien delimitadas geogràficamente, de intereses hermanos dentro del àmbito de cada una, con lengua vernácula y morgología inconfundible y tradicional.”
Amb est intent d'impulsar un regionalisme afecte a la idea nacional d’Espanya per a contrarrestar els efectes de la extensió dels nacionalismes català i basc, es documenta un altre dels primers intents d’apropiació de la Senyera per part d’una facció ideològica contrària al valencianisme com ho havia estat el blasquisme des de l'esquerra anticlerical. Durant els primers anys de la dictadura es tolerarà l’ús del valencià i dels símbols valencians més representatius com la Senyera, es faran commemoracions d’episodis històrics valencians. També es consagrarà com a regional l’Himne de l’Exposició de 1909, el conegut “Per a ofrenar glòries a Espanya...”, no sense polèmica per part del valencianisme, que protesta iradament i inútil en un article publicat pel diari El Pueblo signat per un grup heterogeni de valencianistes entre els quals es trobaven Carles Salvador, Josep Maria Bayarri, Juli Just, Adolf Pizcueta o Francesc Caballero. Ja abans de la seua oficialització s'arribarà a organitzar concursos d'himnes (el fill de Maximilià Thous serà l'autor de la Cançó de Lluita) i a proposar una lletra alternativa ("Davall dels plecs de la nostra Senyera" oficialitzada després per la Junta Central Fallera d'Alzira el 1932).
Amb la República, i en el desenvolupament del valencianisme, es manté el costum d’utilitzar la Senyera tricolor per a representar al país. Tot i que el marc nacional hegemònic era estrictament valencià apareixen ja alguns pronunciaments sobre la "catalanitat nacional" del poble valencià. Són personatges com Ernest Martínez Ferrando o Emili Gómez Nadal propiciats per la identitat entre llengua i nació que farà seua el nacionalisme català com molts altres nacionalismes herderians. D'entre dits pronunciaments, que seran ràpidament contestats, nosaltres només en coneixem un que faça referència a la Senyera del que seguidament farem esment.
Al número 86 de la publicació valencianista El Camí, l'any 1933, apareix un article signat per G. Renat, molt possiblement pseudònim de Josep Giner, defensant la bandera de les quatre barres nues com a bandera del País Valencià en contra de la Senyera tricolor, més consideradà més pròpia de la ciutat. La contestació es farà per part d’en Nicolau Primitiu al número 90 del mateix setmanari:
“La nostra Senyera és no res menys que la representació genuïna i integral de la Nació Valenciana, i per açò deu ser sagrada i indiscutible per a tot valencià que vullga ostentar dignament eixe nom.”
El patrici suecà, conegut per molts com l'autor de la proposta onomàstica de Bacavia per als territoris de la nostra parla, qualifica l’article de Giner de “literatura festiva i irònica” afirmant que “li seria difícil a ningún antivalencianista, per biliós que fóra, reunir en menys espai més befa i escarni, sota apariència d’investigació històrica, que és lo que realment malmet. (...) Qualsevol que examine la nostra Senyera autèntica, amb l’ull serè de l’arqueòleg estudiós, vorà, hivaçosament, que està formada per l’escut dels reis d’Aragó, les quatre barres vermelles en camp groc, tenint aensús la corona que indica la capitalitat del Realme de València: una faixa roja amb gemmes, l’anell de la corona, damunt els florons i el blau, representant el ras de què estaven folrades les corones...” i remata l’article dient que “arraconada la Senyera en l’Arxiu de la ciutat des dels luctuosos dies de la nostra derrota, el poble sempre tingué fe en la seua Senyera, ¡única!, no n’hi havia altra, ¡la del Realme!, i per això l’anomenava sempre en térmens absoluts ¡la Senyera!, i continua saludant-la així; car no’n pot haver altra, car és l’autèntica representació del País Valencià, de la Nació Valenciana.”
La crispació no va arribar, almenys de moment al valencianisme republicà. Així la Senyera tricolor protagonitza tots els aplecs valencianistes de l'època si bé, va compartir protagonisme en algunes ocasions amb la senyera quatribarrada nua.
