Guerra de símbols. vol. 10923589206... (II)

LA SENYERA TRICOLOR I ELS VALENCIANS

La Senyera tricolor, com a símbol privatiu dels valencians, ha topetat històricament com ho han fet altres elements identitaris amb dos problemes: d'una banda la polèmica per l’entitat nacional de l'antic Regne de València i d'altra la coneguda desvertebració d’un país llarguerut, provincialitzat i divers. Uns fets que fan que el debat sobre els símbols esdevinga encara absolutament desvirtuat i polititzat fins al punt de negar evidències històriques d'una banda o crear exòtiques teories sobre l’orígen de la bandera tricolor d'altra. I és que la polèmica no radica només en la validesa de "l’afegitó" de la corona dins la franja blava, ans al contrari, el problema naix precisament de la força que tenen els símbols per a representar i explicar un poble, per a fer-lo visible o invisible. No és per tant una simple qüestió d' heraldica. N'hi ha més.

Amb la constitució de l’estat cristià medieval i la configuració institucional del nostre territori independent també apareixerà la necessitat d’una identificació simbològica del mateix. Si bé al principi allò destacable seran els símbols de la monarquia a poc a poc aniria conformant-se una heràldica territorial de les ciutats i els regnes de la Corona.

A banda de l’escut primigeni, valentí i valencià, del castell sobre l’aigua, una de les primeres banderes barrades que trobem identificant el territori valencià podem trobar-la a l’anomenat Atles Català dels germans mallorquins Jafuda i Abraham Cresques datat al 1375. Esta bandera té la curiositat de comptar només amb dos barres i no quatre. Algúns historiadors sostenen que la primera bandera dels monarques d’Aragó, o almenys la senyera que representava la Corona als temps de Jaume I, només tenia dos barres, com podem efectivament apreciar al dit Atles i a nombrosos escuts valencians de l’època. (Tampoc no acaba d'haver consens absolut als historiadors pel que fa a la direcció entre la relació existent de les barres i els colors pontificis tot i que pel fet de comptar amb testimonis del seu ús a Aragó del 1112 , esta podia haver estat la que influira sobre el símbol del Papa i no al inrevés).

Algún estudiós del tema ha barallat la possibilitat de la substitució de la simbologia particular primigènia de la fortificació sobre aigua per les dos barres del monarca com a exemple del poder reial arran de la desfeta de la Unió. És cert també, que la quantitat de barres ha variat segons quan i qui les pintara, d’una sòlament fins a huit, hipotèticament per la variació en el nombre de territoris de la Corona. Però allò que no hem d’oblidar és que la bandera barrada era la que representava al Rei i en definitiva a la Corona d’Aragó en el seu conjunt, i no a cap territori en particular.

La creació d'una senyera privativa valenciana dins la Corona d’Aragó la podem atribuir al regnat de Pere el Cerimoniós, II de València (1336-1387). De la mateixa manera que l’esmentat rei podria haver rebutjat la fortificació sobre aigua com a símbol privatiu de la ciutat i Regne de València per a imposar les barres reials com a castig arran de la guerra de la Unió (1347-1348), també Pere II i també a conseqüència d’una altra guerra, la guerra contra Castella, anomenada Guerra dels dos Peres (1356-1365),[ Pere II de València el Cerimoniós i Pedro I de Castella el Cruel], propiciaria la creació de la simbologia privativa dels valencians esta volta, però, com a premi.

El monarca agraí la resistència dels valencians durant la dita guerra contra Castella, especialment durant els dos setges a que es va vore enfrontat el cap-i-casal del Regne, com es pot comprovar en un document conservat en el Manual de Consells de l’Arxiu del Regne de València datat el 1377 que diu així:

“E haud parlament sobre les coses deius escrites lo dit Consell pensan que los sagells de les corts dels ordinaris de la dita Ciutat no havia covinents en encara deguts senyals com en cascu daquells hagues senyal de edificis a forma de una Ciutat. E es cert quel senyal per los molts alts Reys darago atorgat e confermat a la dita Ciutat era e es lur propri senyal Reyal de bastons o barres grogues e vermelles. E axi apparia en dues coses la primera en les banderes e penons e altres armes antigues de la dita Ciutat e la segona en los sagells antichs del consell de la dita Ciutat. Per tal lo dit Consell deliberadament e concordant tench per be e volch e provei quels Ordinaris e escrivans de les dites corts deposats los dits senyals e sagells veylls dessus dits e aquells trencats quant los novells sagells deius contenguts los seran liurats facen senyal e usen del dit senyal Reyal axi com a propi del senyor Rei per lo qual e per autoritat del qual tenen e regexen lurs oficcis e axi com senyal encara de la dita Ciutat en la qual fan regiment o exercici. (...) Aço enadit que en lo senyal Reyal de cascun dels dits cinch sagells al cap subirà sia feta corona per dues raons la primera car la dita Ciutat es cap de Regne Majorment, e la segona Car lo molt alt senyor Rei ara Regnant per son propri motiu e sa mera liberalitat tenint se aixi com fon sa merce per molt servit de la dita Ciutat senyaladament en la guerra de Castella prop passada specialment en los dos Setges e pus principalment en lo segon e derrer daquells tenguts sobre aquella per la Rey de Castella enadi la dita corona al dit senyal”.

És a dir, el document ens diu que en un principi els símbols de València eren “senyal de edificis a forma de una ciutat”, la ciutat fortificada sobre l’aigua, que després la ciutat i el Regne feren seus “el senyal Reyal de bastons o barres grogues e vermelles”, de dos barres com hem pogut comprovar en segells, monedes, escuts i penons de l’època, i que a partir d’eixe moment i per privilegi del senyor rei afegiran “la dita corona al dit senyal”. L’escut de la “ciutat e Regne de València” portarà ja la corona al damunt (“al cap subirà sia feta corona”), i quan el monarca escriga el nom de València afegirà una corona damunt la lletra L

També a la bandera de "la ciutat i Regne", se li afegirà la corona vora el pal sobre una franja blava. La senyera esdevindrà així plasmació tèxtil de l’escut de la ciutat i regne de València, com podem també apreciar a nombrosos exemples de paísos de l’època medieval com Florència, el regne de França, Portugal, Navarra, etc, a on la concordança entre l’escut i la bandera és notòria, cosa gens estranya per a la ciència heràldica.

Hem de fer notar també, que el document referit no és el privilegi reial, que no es conserva, sinó una orde del Consell de la ciutat per a canviar els vells segells per nous. Segurament el privilegi siga més antic i date de l’època immediatament posterior al segon setge de la guerra contra Castella, ja que també d’esta època és la creació del Centenar de la Ploma (1365), milícia custòdia de la Senyera. Les barres coronades es convertien en el símbol privatiu de d'aquella expressió política medieval dels valencians. La Senyera era la bandera real, de la ciutat i del regne, tal i com podem apreciar quan se l’anomena “Senyera Real” o “Real Senyera de la ciutat i Regne de València". Altres noms que rebé eren oriflama, i bandera del Rat Penat, per l’ornament que arremata el pal, l'origen del qual, associat a la figura de Jaume I mereix un reportatge específic.

Sobre el color que se li donà a la franja, el blau, els historiadors parlen del folre de la corona o del color blau que Pere el Cerimoniós li donà al mantellet o tapabascoll de l’elm del seu escut, que ha esdevingut emblema de la Generalitat Valenciana. El croniste borrianenc Martí de Viciana, traduix del llatí al castellà el privilegi que el 12 de març del 1348 feu Pere II a la vila de Borriana per la seua fidelitat en la guerra de la Unió en la tercera part de la seua Crónica de Valencia , en el que el monarca escriu:

“Con esta presente carta hos concedemos y queremos y ordenamos, que la vandera acostumbrada de dicha villa se acresciente por la parte de arriba, la qual añadidura este teñida de color Azul, del qual los antiguos reyes de Aragón nuestros antecessores ilustres solian sus vanderas vencedoras llevar. Y mas que en la dicha añadidura del sobre dicho color, se sobrepongan, o entrexeran, o se pinten en linea recta se pongan o impriman tres coronas reales de oro.”

Fins ara hem parlat sempre de la bandera de la “ciutat e Regne” de València, tal i com anomenaven els valencians a les seues armes, però era la Senyera vertaderament una bandera "nacional"? L’abundància de documentació en la que totes les hosts del regne han de seguir en batalla a la Senyera de la ciutat ens pot ajudar a entendre fins on arribava l'influència de la Senyera. Així el 1357 quan el poble es prepara per a fer front als castellans en la "guerra dels dos Peres":

“Primer que tothom, tant apeu com de a cavall, estiga a punt per a seguir la Senyera quan repicarà la campana de la Seu. Segon, que quan ixca la Senyera vagen alguns homens per l’horta avisant-ho. Tercer, que se escriguera a Morvedre, Burriana i Vall de Uxo per a que els homens vingueren a seguir la Senyera. Quart, que si l’enemic vinguera per les parts de Lliria se reuniren les hosts en Paterna, i que si per Xiva o Bunyol, en Quart. Quint, l’exercit s’ordenaria del modo següent: anirien en la davantera el governador ab los nobles, cavallers y generosos y ciutadans portant la “Senyera de Sant Jordi”, y la ciutat la Senyera Real.”

Molts dels portolans medievals europeus comencen a representar de manera gràfica el nou símbol privatiu. Serà a partir del segle XV, una vegada consolidades les innovacions heràldiques introduïdes per Pere el Cerimoniós.

Una altra cita aclaratòria al respecte sobre la territorialitat del símbol, podria ser la nota que sobre les armes heràldiques del vell Regne de València escriu Juan Blaeu al seu "Atlas Mayor. Que contiene las Cartas y descripciones de España". Publicat en Amsterdam el 1672. Els prestigiosos germans Bleau, d’Amsterdam, foren una família d’editors holandesos que publicaren nombrosos i monumentals atles en els quals, a banda de la cartografia es feia l’explicació històrica de cada un dels estats que representaven, tot ben assesorat pels especialistes autòctons. A l’obra esmentada i pel que fa a València fan una observació significativa:

“Ordenaron los Jurados, año 1393, un decreto que ningún pobre pidiese limosna por la Ciudad sin su licencia; y que concediéndola huviessen de llevar las Armas de la Ciudad, que son las del Reyno, esculpidas en plomo pendientes al cuello pena de açotes.”

No és este el moment per tal d'entrar en profunditat en la qüestió dels "estats" medievals i les seues característiques dins d'un marc històric determinat . Però tot i que puga parèixerr obvi destacar-ho estarà bé recordar que la mancança de mitjans de comunicació obliga a relativitzar en certa mesura la intensitat amb la que el nou símbol privatiu arribarà a tot el país. Així la bandera del rei, continuarà sent igualment seguida a bona part del territori valencià independentment del que ''l'oficialitat" puga assenyalar.

Un altra aportació al debat sobre la territorialitat de la senyera tricolor prou més moderna és la del castellonenc Lluís Querol i Roso, investigador de les milícies i exercits medievals valencians, que al seu llibre "Las milicias valencianas" del 1935 arriba a la següent conclusió:

“¿Aparte de la Senyera, hubo alguna bandera o estandarte que simbolizara la totalidad del Reino Valenciano? Es de creer que no; siendo presumible que a la histórica Senyera de la ciudad de Valencia ningún otro estandarte le puede disputar el derecho de representar al antiguo Reino de Valencia en su integridad.”

Esta possible identificació entre la bandera i l’escut del cap-i-casal amb els de tot el regne no era cap curiositat a l’època sinó una cosa molt habitual, com podem trobar en els casos de la ciutat i República de Venècia i Milà, la ciutat i Regne de Mallorques, la ciutat i Regne de Lleó, o el Regne d’Anglaterra i la ciutat de Londres amb la creu de Sant Jordi.

Interessant és també consultar els documents que el Mestre Racional expedia sobre el material comprat per a la confecció de la Senyera al s. XVI en que es fa esment a la tela de tres colors: groga, roja i blava, és a dir, “tafatà de mantos blau pera el asta y corona de dita bandera”. Fem referència als documents del 1503, el 1545 i el 1596.

Amb la crisi del s. XVII i el colp de gràcia del borbònic decret de Nova Planta a principis del XVIII els símbols valencians quedaren relegats fins l’arribada de la Renaixença cultural valenciana llavor del que després serà el primer valencianisme. Abans però, el 1838, havia aparegut en l’església de Sant Vicent de la Roqueta el que s’anomenaria Penó de la Conquesta, que segons la tradició hauria estat l'hissat pels musulmans el 1238 per a expressar la seua rendició a Jaume I. Més enllà de si esta va ser físicament o no la vertadera bandera de la conquesta la inscripció en castellà de "año 1238" , que sovint ha servit de base per als anticatalanistes per qüestionar la seua autenticitat, pugué ser realitzada amb molta posterioritat.

A partir d’este moment , la Senyera tricolor i el Penó de la Conquesta compartiran honors i seran indistintament representats de manera conjunta o separada. I així arribarem a la Renaixença cultural valenciana, clarament influida pel procés que a altres llocs del domini lingüístic, molt especialment a Catalunya, es durà a terme amb el mateix nom. .En 1882, Jacint Labaila guanyava la Flor Natural dels Jocs Florals de València amb un poema que finalitzava així.

“Per tant sagrat objecte lo teu cantor espera
que siga de ventures lo teu imperi breu
que d’esta renaixensa custòdies la Senyera
que ab entusiasme patri Lo Rat Penat

veneracom los cristians veneren lo signe de la creu''.

Uns pocs anys més tard, el 1886, l’ínclit Constantí Llombart publicaria La Copa d’Argent, poema a on es fa una clara apologia de la Senyera:

“Un nom, lo de ma pàtria benehida;
Un nom, lo d’esta noble y lleal ciutat,
Que del conqueridor la preferida
Per sa real voluntat, fou favorida
Ab l’invicte penó del Rat Penat.
¡Lo Rat Penat!, l’aucell qu’en sa volada
Cap amunt remuntant lo seu blasó,
Tant aixecà lo vol, que fer nihuada
Sols pogué al devallar, dalt la celada
Damunt les altes barres d’Aragó.
Per niu te’l negre aucell d’ales sedoses
La corona d’un trono sustentant,
No ab columnes d’Hèrcules,
Sinó ab les dues eles que glorioses
Sosteniment són ferm de llealtat.
Y vetlant dense allí sa companyera
Sempre de desplegar son vol amunt
En lo més elevat de la Senyera,
Megestuós, coronat d’alta cimera,
¡Amunt! semeja dir, ¡Avant!, ¡Amunt!”

En bona part de les representacions, fotografies, pintures, etc, de la bandera representativa dels valencians que ens han arribat als nostres dies trobarem , la Senyera tricolor. Esta apareix amb la corona sobre la franja blava, cosa que perdurarà sense cap tipus de polèmica fins ben entrada la postguerra.

Serà precissament a l'inici del segle XX, quan el primerenc valencianisme faça la seua aparició " De regionalisme i valentinicultura", publicació d'un discurs pronunciat pel doctor Faustí Barberà al 1902, suposarà el punt de partida del valencianisme segons els historiadors. Esta publicació reproduïrà la imatge de la Senyera tricolor a la seua portada. La Senyera compartirà un protagonisme destacat com a simbol privatiu amb la senyera de les quatre barres, representada sovint a imitació del Penó de la Conquesta que com ja hem assenyalat recupera parcialment el seu protagonisme després de la seua troballa a la Ciutat de València.

En febrer del 1908, es va celebrar el seté centenari del naixement d’en Jaume I el Conqueridor, el setmanari valencianiste Renaiximent publicava d’entre diversos textos de commemoració i descriptius dels actes valencianistes de Valéncia Nova, un article d’en Gaetà Huguet sobre la seua ciutat natal, Castelló:

“Lo senyor alcalde que tením, que és andalús, no ens permet parlar en nostra llengua. Lo grupo de valencianistes que allí som ó habém de fer lo mut ó parlar en llengua de Castella. Aquesta situació nos porta greu congoixa: pero no tanta que ens fassa oblidar lo nostre deure quand se presenten fets tan culminants com lo centenar del Rey En Jaume I. Pera festejarlo acordarem presentar al Ajuntament (de Castelló) la següent proposició, que fon acceptada per unanimitat: Excm. Senyor: Lo concejal que té l’honra de suscriure creyent qu’est deure sagrat de gratitut per als pobles nobles enaltir la memòria d’aquells qu’han contribuit a llur grandesa i benestar, y jutjant qu’en aquest sentit y en primer terme deu esser considerada la grand figura del rey demòcrata En Jaume I de Valéncia, no sóls per haver estat lo fundador de Castelló, sinó que així mateix per haver otorgat a la nostra Nació la constitució foral més franca del segle XIII. Te’l honor, pera honrar la memòria ab motiu del seté centenari de son natalici, de presentar la proposició següent: 1er. Destinada a aquest Excelentísim Ajuntament serà confeccionada una senyera que sía facsimil de la qu’existix á la metròpoli valentina y qu’els reys de la nostra Nació li donaren com a pròpia... Castelló, 6 de febrer de 1908.”

Dies després el mateix setmanari es feia ressó de l’èxit de la proposta del patrici Huguet. A la referència hi ha també un fet destacable, la Senyera tricolor és símbol nacional per als valencianistes de tal manera que fins i tot s'arriba a mantindre la creença fal.laç de la contemporaneitat d'esta amb la figura de jaume I:

“L’Ajuntament de Castelló, á proposta del concejal nostre distinguit amich el fervent regionaliste En Gaetà Huguet, acordà per unanimitat confeccionar una senyera, imitació de la que tením en nostre Arxiu municipal, com recòrt del VII centenar qu’enguany se cumplix del naiximent de nostre gran Rey Jaume I, pues qu’ell donà al Regne valencià eixa preciosa insignia composta p’el blau del cel y les cuatre barres.”

També a l’Acte d’Afirmació Valencianista convocat per la Joventut Valencianista el 1914 acabà amb el :

“passeig triumfal de la Senyera. Terminat tan solemníssim acte, la sacrosanta ensenya de nostra Regió ha segut baixà del escenari y portà al carrer entre delirant ovació. (...) Onejava al vent de renaixensa la bandera valenciana, i les cuatre barres de sanch ab la franja blava, pareixien cridar a tots els passejants a la unió desidida pera el bé de la regió.”

Al dit acte participaren diversos partits i associacions valencianistes de tot el país , o com es deia a l'època “de les tres províncies germanes”, per a demanar l’oficialitat del valencià en tot acte i document oficial, el reconeixement de la personalitat regional i l’autonomia administrativa local i regional.

També Joaquim Sorolla, pintor costumista valencià fonamental per entendre la creació de la identitat valenciana encara hui hegemònica, quan el 1916 li van encarregar la seua visió sobre els pobles de l'estat per a la "Hispanic Society" de Nova York representarà al poble valencià amb una Senyera coronada sobre franja blava.

Múltiples són les composicions que es dedicaran a la Senyera tricolor per part d'aquells poetes valencianistes , com és el cas de Josep Maria Bayarri el 1918 amb “Auto de Fe”:

"Al foc qui jure altra bandera

de la que deu, sent valencià

i els qui ens obliguen per la forsa

nostra Senyera menyspreant,

nostra barrada ensenya i blava,

¡nostra bandera nacional!”

Però per si a algú li pot generar desconfiança una referència a un valencianista t "pequliar" com és l'autor d' "El perill català" i d'una normativa "esqlusiva", potser siga bó fer esment de Carles Salvador, un dels introductors de la normativa ortogràfica fabriana a terres valencianes amb anterioritat a la signatura de les Normes del 32. L'habitual escriptor de "La República de les lletres" serà l'autor del popular i musicat himne “Cant a la Senyera” del 1920:

“¡Senyera!

Símbol viril de la terra,

ala amorosa en la pau,

flama vibrant en la guerra,

Clam, bes i llau.

Grog d’espiga i roig de sang

devallant del blau del cel

Fins a tu no arriba el fan

sols arriba el sant anhel.”

També Maximilià Thous (fill) escriurà, impregnat pel misticisme de l'època sobre la Senyera el 1923 en “La meua bandera”:

“Tinc una bella bandera

que té tots els meus amors

La tela és de seda fina,

or, roig i blau els colors

Símbol de la meua terra

anyorant i redemptor

és la seua vera imatge:

Sobre el camp de blat de l’or

quatre roselles esclaten

sota’l blau cel llumenós.

Entre els seus plegs quan l’enlaire

porta la meua il·lusió.”

El 1924 serà Lluís Guarner qui ens oferisca un poema sobre la Senyera:

“Senyera de ma pàtria que veres als meus avis

lluitar per la conquesta de nostra llibertat,

deixa qu’en los teus plegs posen hui los meus llavis

el bes de jurament de ma fidelitat.

De petit te vaig vore sobre ma pàtria extesa

com protector mantell de mon volgut breçol

Vaig vore’ls teus colors en la Naturalessa,

i vaig creure, en les hores de ma curta enfantessa

qu’era la mar ton blau i era ton grog el Sol.

(...) el color grog diría qu’ell és la santa glòria

de lo Nostre Senyor Jaume’l Conqueridor;

el roig diría qu’és Ausiàs March la memòria,

i el blau el camí místic, la santa trayectòria

per en Vicent Ferrer mos partava’l Senyor...”

La figura de l'escriptor i polític Vicente Blasco Ibañez, que primerament estigué vinculat a la Renaixença de la mà de Constantí Llombart però que acabá esdevenint enemic dels primers valencianistes també és cabdal per entendre la dinàmica identitat valenciana (sovint provincialista) que s'anava generant. El Blasquisme encaixà perfectament amb esta identitat moderna al hinterland més directe del cap-i-casal i no dubtà en compartir símbol amb els valencianistes als qui el blasquisme acabarà combatent acusant-los sovint de "catalanistes". Encara hauran de passar molts anys per arribar a l'aparició del "blaverisme" però el discurs regionalista dels blasquistes i la novel.la costumista del seu pare s'ha de tindre's en compte com un dels referents més directes de l'imaginari després reivindicat per l'anticatalanisme. Sii bé en aquells temps la qüestió no passà d'una pol.lèmica de la premsa del seu temps Blasco Ibañez i el blasquisme són agitadors pseudovalencianistes alhora que profundament anticatalanistes.

Amb la dictadura de Primo de Rivera aparegué la figura de Calvo Sotelo, governador civil de Valéncia, i la seua idea de crear un “sano regionalismo” en Galícia, terra del personatge, i en Valéncia per tal de contrarrestar l’espenta nacionalista que venia desenvolupant Euskadi i, sobretot, Catalunya a l'estat. Ho explica ell mateixa al seu llibre “Mis servicios al Estado” del 1933, quan afirma que proposà, els primers anys de la dictadura, un elaborat projecte

“que yo mismo redacté y el Presidente refrendó (...), equivalía a convalidar la Mancomunidad catalana, pugnando por extenderla a otras regiones españolas. (...) En que se realizase esta irradiación peninsular del órgano interprovincial catalán cifré yo los mayores empeños. Estimaba, entonces como ahora, en efecto, que la acritud hiriente del “hecho diferencial catalán”, condensado por vía administrativa en su Mancomunidad, se debilitaría de modo poderoso cuando, en vez de constituir una excepción, sentase jurisprudencia convirtiéndose en regla nacional por doquier vivida. Y con tal persuasión, realicé discretas, pero activas gestiones, para estimular la organización de otras Mancomunidades, singularmente dos: la valenciana y la gallega. Ambas habían de tener su sede en regiones bien delimitadas geogràficamente, de intereses hermanos dentro del àmbito de cada una, con lengua vernácula y morgología inconfundible y tradicional.”

Amb est intent d'impulsar un regionalisme afecte a la idea nacional d’Espanya per a contrarrestar els efectes de la extensió dels nacionalismes català i basc, es documenta un altre dels primers intents d’apropiació de la Senyera per part d’una facció ideològica contrària al valencianisme com ho havia estat el blasquisme des de l'esquerra anticlerical. Durant els primers anys de la dictadura es tolerarà l’ús del valencià i dels símbols valencians més representatius com la Senyera, es faran commemoracions d’episodis històrics valencians. També es consagrarà com a regional l’Himne de l’Exposició de 1909, el conegut “Per a ofrenar glòries a Espanya...”, no sense polèmica per part del valencianisme, que protesta iradament i inútil en un article publicat pel diari El Pueblo signat per un grup heterogeni de valencianistes entre els quals es trobaven Carles Salvador, Josep Maria Bayarri, Juli Just, Adolf Pizcueta o Francesc Caballero. Ja abans de la seua oficialització s'arribarà a organitzar concursos d'himnes (el fill de Maximilià Thous serà l'autor de la Cançó de Lluita) i a proposar una lletra alternativa ("Davall dels plecs de la nostra Senyera" oficialitzada després per la Junta Central Fallera d'Alzira el 1932).

Amb la República, i en el desenvolupament del valencianisme, es manté el costum d’utilitzar la Senyera tricolor per a representar al país. Tot i que el marc nacional hegemònic era estrictament valencià apareixen ja alguns pronunciaments sobre la "catalanitat nacional" del poble valencià. Són personatges com Ernest Martínez Ferrando o Emili Gómez Nadal propiciats per la identitat entre llengua i nació que farà seua el nacionalisme català com molts altres nacionalismes herderians. D'entre dits pronunciaments, que seran ràpidament contestats, nosaltres només en coneixem un que faça referència a la Senyera del que seguidament farem esment.

Al número 86 de la publicació valencianista El Camí, l'any 1933, apareix un article signat per G. Renat, molt possiblement pseudònim de Josep Giner, defensant la bandera de les quatre barres nues com a bandera del País Valencià en contra de la Senyera tricolor, més consideradà més pròpia de la ciutat. La contestació es farà per part d’en Nicolau Primitiu al número 90 del mateix setmanari:

“La nostra Senyera és no res menys que la representació genuïna i integral de la Nació Valenciana, i per açò deu ser sagrada i indiscutible per a tot valencià que vullga ostentar dignament eixe nom.”

El patrici suecà, conegut per molts com l'autor de la proposta onomàstica de Bacavia per als territoris de la nostra parla, qualifica l’article de Giner de “literatura festiva i irònica” afirmant que “li seria difícil a ningún antivalencianista, per biliós que fóra, reunir en menys espai més befa i escarni, sota apariència d’investigació històrica, que és lo que realment malmet. (...) Qualsevol que examine la nostra Senyera autèntica, amb l’ull serè de l’arqueòleg estudiós, vorà, hivaçosament, que està formada per l’escut dels reis d’Aragó, les quatre barres vermelles en camp groc, tenint aensús la corona que indica la capitalitat del Realme de València: una faixa roja amb gemmes, l’anell de la corona, damunt els florons i el blau, representant el ras de què estaven folrades les corones...” i remata l’article dient que “arraconada la Senyera en l’Arxiu de la ciutat des dels luctuosos dies de la nostra derrota, el poble sempre tingué fe en la seua Senyera, ¡única!, no n’hi havia altra, ¡la del Realme!, i per això l’anomenava sempre en térmens absoluts ¡la Senyera!, i continua saludant-la així; car no’n pot haver altra, car és l’autèntica representació del País Valencià, de la Nació Valenciana.”

La crispació no va arribar, almenys de moment al valencianisme republicà. Així la Senyera tricolor protagonitza tots els aplecs valencianistes de l'època si bé, va compartir protagonisme en algunes ocasions amb la senyera quatribarrada nua.

El 18 de juliol del 1936 trencarà totes les aspiracions del valencianisme -que en aquells moments esperava l'aprovació de l'estatut - amb l’alçament militar contra el règim democràtic republicà pel general Franco. La senyera tricolor torna a tindre un paper fonamental entre l'abundant cartelleria de la propaganda antifeixista.

Franco segrestà la Senyera junt a la resta de banderes derrotades a la desfilada de la victòria a Madrid del 1939. El règim també protagonitzà una anècdota ben curiosa quan als anys 40, les autoritats locals amenaçaren als responsables de la Junta Central Fallera per un dia de de presó per cada "bandera separatista" que onejara al cap-i-casal durant els festes falleres.

El que va passar després s'escapa per extensió i complexitat dels objectius del present reportatge si bé la polèmica sobre la Senyera s’ha d’enquadrar ja en la postguerra i sobretot arran del posicionament fusterià , inspirador d'un valencianisme clarament pancatalanista que optà pel símbol compartit en detriment del símbol privatiu. El component clarament antifranquista i de ruptura que contenia la revolucionària proposta fusteriana, clau del seu èxit entre bona part dels universitaris dels 60 i que a la seua vegada contagià tota l'esquerra dels seues plantejaments, tot i que açò en ocasions no passà de ser un retoc estètic (com ara l'aparició de les sigles PV per tot arreu o l'utilització de la senyera quatribarrada nua). La ruptura fusteriana no va ser plantejada només en relació amb el franquisme sinó també amb el valencianisme anterior a la Guerra d'Espanya la memòria del qual no pugué ser rescatada fins després de la transició i gràcies a l'aportació d'estudiosos com Alfons Cucó que indagaren sobre un valencianisme del que amb sort havia tingut alguna referència. Tot i així, encara hui és el gran oblidat pels nacionalistes d'ara.

La ruptura interna del valencianisme va afavorir la derivació i relatiu èxit d'una d'una part del valencianisme tradicional fins a plantejaments clarament anticatalanistes que si mantinguèren l'utilització, ara esclussiva, de la senyera tricolor. La capacitat emotiva del símbol també havia estat instrumentalitzada per Franco en benefici del règim durant la part final de la seua dictadura però ara, a la Batalla de València arrosegaria també a importants sectors contraris al règim. Així, amb l'instrumentalització d'un determinat conjunt de simbols naix un moviment populista amb importants elements feixistoides conegut com "blaverisme". Un moviment que donada la renúncia d'un determinat univers simbòlic per part del nou valencianisme d'arrel fusteriana va aconseguir arrossegar cap als seus plantejaments als qui participaven d'un valencianisme emotiu o temperamental com el defineix A. Ariño.

Encara al 1977, es podran vore tots dos símbols a la multitudinària manifestació per l'estatut valencià. Dos anys després serà impossible fer-ho en un ambient de crispació i violència anticatalanista per "la guerra de simbols" que no serví més per que reforçar el distanciament de totes dos sensibilitats.

Després de la crema de la senyera del Consell preautonòmic (senyera quatribarrada amb l'escut de Pere El Cerimoniós) i les primeres mobilitzacions dirigides per l'anticatalanisme i seguides per bona part d'aquell valencianisme temperamental adès esmentat, els ponnets de l'estatut pacten una redacció en la que el nom País Valencià acompanyarà a la senyera tricolor. UCD però trencà l'acord i la solució final és per tots coneguda, es mantingué l'acord pel que fa a la senyera però es canvià la denominació per una diferent tant a la tradicional (Regne de València) com a la moderna (País Valencià) que si apareixeran a al preàmbul, deixant pas a l'actualment oficial de Comunitat Valenciana.

Hagué d'arribar la dècada dels 90, amb l'esgotament progressiu del conflicte i les primeres revisions valencianistes per què apareguèren les primeres mostres d'autocrítica i introspecció històrica. Unes reflexions que també inclouen la necessitat de recuperar la senyera tricolor seguint els llavors novedosos coneixements del primerenc valencianisme. A dia de hui la Senyera tricolor és el símbol privatiu valencià més recognoscible pels d'ací i pels de forà amb tots els "ets i uts" adients per a un país ja de per sí poc cohesionat. El valencianisme però, fruit d'el patiment de la transició és encara reticent a qualsevol moviment que puga ser entés com una concessió o renúncia front a l'adversari. Eixe adversari que encara hui agita una part dels nostres simbols en benefici seu, de la progressiva castellanització del nostre país i el que és pitjor, en contra dels vertaderament valencianistes.

Extret de www.valencianisme.com